De paraules compostes, en català n’hi ha moltes i de procedències ben diverses. Se solen classificar segons la categoria gramatical dels components. Per exemple, verb + nom: cagadubtes, gira-sol; nom + adjectiu (o participi): camatort, esmaperdut; nom + verb: capficar, coresforçar-se; adjectiu (o adverbi) + verb: carvendre, migpartir; nom + ‘i’ + nom: vetes-i-fils, plats-i-olles; onomatopeies: bum-bum, zig-zag… Dins el conjunt del lèxic català, els mots composts hi tenen un gran ‘rendiment’; en el curs de la història, s’han creat moltes paraules noves i un dels millors sistemes per a ‘fabricar-ne’ ha estat aquest. Això fa que siguin mots genuïns i que molts no tinguin traducció directa a les altres llengües. L’origen d’aquests composts és popular. En tots, s’hi veu al darrere la creativitat humana, la inventiva, molt sovint la ironia i tot… Hom s’ha d’imaginar que un dia a algú se li acut un compost, el deixa anar i, sortosament, comença a circular i a difondre’s.
