Bardina, Joan (1907): Gramática Pedagògica de la Llenga Catalana (Curs Superior) «I. Mènes de paraules: Analogia. XXXVIII», p. 19. Baguñá, editor.
Ser un ja-ja
4 recurrències en 2 variants. Primera citació: 1907.
Ja-ja
3 fonts, 1907.
Persona que té el vici de dir ja-ja.
Insults mallorquins.
Lloc: Mallorca.
Ja-jà
1 font, 1926.
M. i f. Persona excessivament tranquil·la, que no frissa mai.
Sa meva dona és una ja-jà | No siguis tan ja-jà.
Lloc: Mall.