Paremiologia catalana comparada digital

Cagadeus

8 recurrències en 3 variants. Primera citació: 1926.

Cagadéus

4 fonts, 1926.
Renegaire, que blasfema sovint.
Font: Aladern Dicc.
Alcover, A. M.; Moll, F. de B. (1926): Diccionari Català-Valencià-Balear II «Cagadéus». Editorial Moll.
Renegaire.
Badia i Pujol, Jordi (2023): «Cagadubtes, cagacalces i cagaelàstics: l'escatologia en la llengua - https://www.vilaweb.cat/noticies/cagadubtes-cagacalces-i-cagaelastics-lescatologia-en-la-llengua/». Vilaweb.
Renegaire, persona que renega molt.
TV3 (1997): Si l'encerto l'endevino.
Es diu a (d')una persona que renega molt, que blasfema sovint.
Verdaguer, Pere (1999): Diccionari de renecs i paraulotes «C», p. 47. Editorial Trabucaire.

Cagadeus

2 fonts, 2023.
Un renegaire.
Badia i Pujol, Jordi (2024): «Milhomes, esclafaterrossos i escanyamarits: els insults més creatius - https://www.vilaweb.cat/noticies/milhomes-esclafaterrossos-i-escanyamarits-els-insults-mes-creatius/». Vilaweb.
Els que sempre reneguen.
Martín Lloret, Míriam (2023): La tarda de Catalunya Ràdio «Cagadimonis, cagadeus, cagasucs… la «riquesa» escatològica del català». Catalunya Ràdio.
Renegaire, que blasfema sovint.
Martín Lloret, Míriam (2023): La tarda de Catalunya Ràdio «Cagadimonis, cagadeus, cagasucs… la «riquesa» escatològica del català». Catalunya Ràdio.

Cagadéu

1 font, 1997.
Renegaire.
Pomares Navarra, Joaquim (1997): Diccionari del català popular i d'argot «Cagadéu m. o f.», p. 71. Edicions 62.