Forma provocativa per la qual hom vol significar que no tolerarà l'ascendència ni el domini de ningú, car es creu més fort o superior a tothom. Té origen en els antics costums romans de lluita en el circ, en què els vençuts demanaven clemència dels cèsars o presidents de l'espectacle alçant un dit enlaire; la contesta era feta d'igual manera: posar el dit de cara al circ indicava el perdó de la vida; la posició contrària exigia la mort, Alçar el dit enclou, doncs, una idea de supremacia i ascendència.
On sóc jo ningú alça el dit
3 recurrències en 2 variants. Primera citació: 1935.
On sóc jo ningú alça el dit
2 fonts, 1935.
Forma provocativa per la qual es vol significar que no tolerarà l'ascendència ni el domini de ningú, perquè es creu més fort i superior a tothom.
Té origen en els antics costums romans de lluita en el circ, en què els vençuts demanaven clemència als cèsars alçant un dit enlaire. La resposta era igua.
On sóc jo, ningú no alça el dit
1 font, 1951.
Forma provocativa per la qual hom vol significar que no tolerarà l'ascendència ni el domini de ningú, car es creu més fort o superior a tothom. Té origen en els antics costums romans de lluita en el circ, en què els vençuts demananven clemència dels cèsars o presidents de l'espectacle alçant un dit.