Interj. Pse, pst (cridar l'atenció, rectificar), xit. | Onomatopeia del soroll que es fa en expel·lir l'aire dels pulmons, especialment quan es dorm (a vegades es combina amb la forma «rnc», formant el conjunt «rnc ps», per indicar que es ronca), o del que fa la gent quan xiuxiueja o resa en veu baixa, i també del que fa una manxa, un esprai, un gas quan surt, etc.
A l'entrada del davant s'obre el cancell amb un repic de campanetes, i apareix com un bulto, que, amb la fosca, només se li veu lo davantal blanc. / —Ps! —fa el bulto. / —«Voy» […] (Emili Vilanova, «Últimes escenes d'un drama», 1879-1906).