Paremiologia catalana comparada digital

Quin canyaret!

4 recurrències en 3 variants. Primera citació: 1989.

I quin canyaret!

2 fonts, 1989.
Però com que no sempre es produix amb coses, ni roíns necessàriament hom perd el cap, o perd l'oremus; i n'hi ha per a posar-se les mans al cap, en adonar-se'n de que és capaç hom de dur (o portar) a l'esquena.
Lloc: Alcoi.
Agulló i Guerra, Alexandre (1989): Brots i esclafits verbals d'Alcoi «XIII. Als qui no s'ho trauen de les mans, i s'ho prenen a pit», p. 126. Autoedició.
Lloc: Valencià meridional.
Carbonell, Ovidi (dir); Tormo, Josep; Colomina i Castanyer, Jordi (2012): Tresor del valencià meridional. Diccionari ideològic i fraseològic «I. Món objectiu. 2. Dimensions. a. Aspecte. Desorde. Desorde, embolic en general», p. 230. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

I quin canyaret

1 font, 2012.
Lloc: Alcoi.
Carbonell, Ovidi (dir); Tormo, Josep; Colomina i Castanyer, Jordi (2012): Tresor del valencià meridional. Diccionari ideològic i fraseològic «II. Home i societat. 8. Relacions humanes. E. Intercanvis negatius. Frustració, fracàs. Frustració en general: pèrdua», p. 628. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Quin canyaret!

1 font, 1997.
Lloc: Vinaròs (Baix Maestrat).
Redó Vidal, Ramon (1997): Cançons i costums de Vinaròs «Dites populars que es diuen en Vinaròs», p. 296. Editorial Antinea.