Paremiologia catalana comparada digital

Ser morrut

7 recurrències en 4 variants. Primera citació: 1926.

Morrut

3 fonts, 1926.
Adj. Morrotós, massa retret; que manifesta mal humor.
Equivalent en castellà: Mohino | Hosco.
Lloc: or., occ., val., bal.
Alcover, A. M.; Moll, F. de B. (1926): Diccionari Català-Valencià-Balear VII «Morrut, -uda 2». Editorial Moll.
El que està de mal humor.
Griera, Antoni (1969): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya - X - MA-NYUF «Morrut 2», p. 231. Edicions Polígrafa.
Persona astuta.
Lloc: Bellpuig.
Griera, Antoni (1969): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya - X - MA-NYUF «Morrut 3», p. 231. Edicions Polígrafa.
Que està enfadat.
Jordà Mulet, Juli (2014): Paraules en xarxa. Paraules rescatades «M», p. 228. Juli Jordà Mulet.

Morrut -uda

1 font, 2019.
Adj. Antipàtic, malhumorat.
Lloc: Palafrugell.
Bruguera Martí, Maria; Serra Mayoral, Carlos (2019): Coses sentides. El parlar de Palafrugell «M», p. 115. Edicions Baix Empordà.

Morrut, morruda

1 font, 1999.
Es diu a (d')una persona que fa morros, de mal humor.
Verdaguer, Pere (1999): Diccionari de renecs i paraulotes «M», p. 125. Editorial Trabucaire.

Morrut/da

1 font, 2018.
Persona antipàtica, malhumorada.
Beltran Genescà, Antoni (2018): Ensenya'm la llengua. Vocabulari i llenguatge popular al voltant de la salut, els remeis i les malalties «La boca. Llavis i morros», p. 173. Editorial Gregal.