Paremiologia catalana comparada digital

Ser un esparver

5 recurrències. Primera citació: 1994.
Persona viva i espavilada.
Lloc: Callosa d'en Sarrià.
Beltran i Calvo, Vicent (1994): El parlar de Callosa d'en Sarrià i de les valls de Tàrbena i de Guadalest. Aportació al vocabulari fitonímic i zooímic valencià «6. Cobles, refranys i embarbussaments», p. 114.
Ser molt espavilat i despert.
Lloc: Olot (Garrotxa).
Canals i Ferrarons, Josep Maria (2016): La gent i les coses d'Olot «Locucions, expressions, dites i frases fetes. S», p. 272. Autoedició.
Lloc: Valencià meridional.
Carbonell, Ovidi (dir); Tormo, Josep; Colomina i Castanyer, Jordi (2012): Tresor del valencià meridional. Diccionari ideològic i fraseològic «II. Home i societat. 8. Relacions humanes. H. Caràcter. Caràcter. Difícil, mal caràcter. Persona de mal caràcter», p. 710. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.
Lloc: Valencià meridional.
Carbonell, Ovidi (dir); Tormo, Josep; Colomina i Castanyer, Jordi (2012): Tresor del valencià meridional. Diccionari ideològic i fraseològic «II. Home i societat. 8. Relacions humanes. I. Comportament. Comportament. Dolent, perjudicial, reprobable», p. 734. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.
Despectiu per a algú rapinyaire i aprofitat. A les darreres dècades, substituït pel "buitre" castellà.
Lloc: Girona (Gironès).
PCCD / Birulés Bertran, Josep Maria (2020): Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) «Formulari». Web.