Lladre (en l'argot dels malfactors). Etim.: derivat postverbal de «pispar».
El talent d'un tècnic o la prestidigitació d'un pispa, Lleonart Cov. 170.
Ser un pispa
10 recurrències. Primera citació: 1926.
Pispa
6 fonts, 1926.
Lladre.
M. i f. col·loq. Lladre, persona que pispa.
Equivalent en alemany: Dieb -in.
M. i f. col·loq. Lladre, persona que pispa.
Equivalent en anglès: Thief.
M. i f. col·loq. Lladre, persona que pispa.
Equivalent en castellà: Ratero -ra, chorizo -za, caco (m.).
M. i f. col·loq. Lladre, persona que pispa.
Equivalent en francès: Filou (m.), aigrefin (m.).
El lladre (argot).
Es diu a (d')una persona que furta, roba, pispa, en general sense violència.
Hi ha també els lladres, que no creen riquesa sinó que s'apropien indegudament de la d'altri. Ells solen ser vius, eixerits i busquen totes les maneres de procedir i totes les ocasions.
Lladre. Generalment els que arrenquen moneders i qualsevol objecte de les mans amb violència, per extensió es diu també de tots els lladres. Nota: Mot col·loquial. De: Joan Mascaró i Marimon («Llorenç Sant Marc»).
Font: Fitxes d'argot de la Biblioteca Carandell.