Interj. Onomatopeia del soroll que es fa en llimar.
Llur cant és com un zig… zig… zig… de fregar la llima; per això en certs països en diuen «ferrerets», perquè sembla que quan canten esmolen el metall (Josep M. de Sagarra, «Els ocells amics», 1947).
Interj. Onomatopeia d'un soroll metàl·lic, com per exemple el que fan dues espases que xoquen, un timbal de llauna, etc.
—Nois, nois —crida un xicot venint amb una olla de llauna mig ficadaal cap i donant-hi cops amb una fusta—, jo faré de tambor major: zing, nanée…, xinc, xinc (Emili Vilanova, «La viuda», «Lo primer amor i altres narracions», 1879-1906).