Interj. que imita l'aresta o iniciació de tos, i s'usa principalment per a cridar l'atenció de qualcú dissimuladament.
Gimo agafa y diu: egém… Cento, que ou egém…, retrucá mofant-se y fent-ne befa: No hia que fer egém, que ya té amo este Belem, Rond. de R. Val. 67.
Equivalent en castellà: Ejem.
Interj. So amb què s'imita una tos suau o el soroll que es fa en escurar-se la gola, i s'usa principalment per cridar l'atenció d'algú o fer-lo adonar d'alguna cosa, dissimuladament. D'origen onomatopeic.
A vegades, quan acabaven de dir això, se sentia una tos molt sospitosa, com a comentari. Era N'Egalité: / —Ehem… ehem! (Miquel dels Sants Oliver, «L'hostal de la Bolla», 1903).