Interj. i m. Onomatopeia del soroll que fa un flaix antic en disparar-se, i també, en sentit figurat, cosa o fet que duren només un instant. De l'angl. «to flash» 'deixar anar, llançar, llampegar', d'origen onomatopeic, que primer es va aplicar al soroll de l'aigua que cau sobre una superfície i després a l'esclat lluminós.
Quan la va tenir apuntalada, va pelar els extrems dels cables i, contenint la respiració, els va acostar l'un a l'altre. Flaix! El contacte va produir una cascada d'espurnes blaves (Sebastià Roig, «El cogombre sideral», 2000).