Interj. Onomat.: Glup.
[Una oca s'empassa un anell:] —Som-hi! Coll avall s'ha dit… Glub (Marc i Pep Brocal, «Maurici Bonull», a «Cavall Fort», 784, 1995).
Glups!
4 recurrències en 4 variants. Primera citació: 2002.
Glub
1 font, 2002.
Glubs
1 font, 2002.
Interj. Onomat.: Glup.
—Sap continuar? / Roger reparà la pissarra, farcida de nombres. / —Glubs… (Pau Farner, «El cavaller i la fortuna», 1986).
Glup
1 font, 2002.
Interj. Onomat.: Glu-glu. També onomatopeia del soroll que fa algú en empassar-se saliva davant un perill, una situació conflictiva, anguniosa o en sorprendre's molt, i també en empassar-se de cop i sense voler alguna cosa.
És un silenci amb brunzir de borinots i el glup, glup de l'aigua de la piscina (Maria Aurèlia Capmany, «Compta'ls bé, que tots hi són», 1984).
Glups
1 font, 2002.
Interj. Onomat.: Glup (empassar-se saliva).
Com que jo no deia res, el Serra va deglotir saliva (sorollosament, glups) i es va tombar cap a la morena del cotxe (Andreu Martín, «Zero a l'esquerra», 1993).