Plim-plam

2 recurrències. Primera citació: 1926.

Onomatopeia del soroll que fan els cops d'un cos dur contra un altre.

No se sent més que plim-plam, Alcover Cont. 437.

Interj. Onomat.: Pim-pam (cops secs repetits).

I En Pere es treu una verga de bou que duia amagada dins una cama d'es calçons, i ja és partit, plim-plam!, plim-plena!, plim-plan, plim-plena!, per damunt s'espinada […] (Antoni M. Alcover, «Cantarelles d'en Jordi des Racó», 1915).