Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys de les dones», p. 1197. Editorial Selecta-Catalonia.
Prou cego és qui de dona es fia
3 recurrències. Primera citació: 1936.
Sobretot, però, són identificades amb l'art de mentir de forma àmplia i reiterada. Aquesta és la raó que es consideri la parla femenina perillosa i se la relacioni amb «poders indirectes» de la dona que van des de la seducció fins a la bruixeria. Entre el temor i el menyspreu, el consell als homes és de desconfiança i especialment de precaució, sobretot perquè els homes són bons i poden ser enganyats, mentre que de dones no n'hi ha, sembla ser, cap ni una de bona… (segueix).