Interj. usada per a imposar silenci o per a cridar algú sense anomenar-lo.
El «psit» «psit» d'un burot va estamordir-la, Pons Auca 267 | Un senyor hagué de fer-li psst per tres vegades a una criada, Ignor. 55.
Sinònim: Psit!
Pst!
5 recurrències en 2 variants. Primera citació: 1867.
Pst!
4 fonts, 1867.
I ara silenci (pss!, pst!), que comença el concert: els violins, ho sap tothom, fan nyigo-nyigo, especialment si sonen una mica desafinats. Les trompetes poden fer tararà o tururú. Els tambors fan rataplam; les campanes, ning-nang; i els sonalls, zing-zing.
Pst! Silenci, que hi han malalts.
Para imponer silencio.
Pst
1 font, 2002.
Interj. Xit. So que es fa per cridar l'atenció d'algú sense anomenar-lo, i que també es fa servir com a precedent d'una objecció o d'una rectificació. | Onomat.: zas (moure's veloçment).
—Pst! Recordi's que aquí baix hi ha gent, senyor De Rocatallada (Carles Riba, «Les aventures d'en Perot Marrasquí», 1924).