Paremiologia catalana comparada digital

Què collons!

6 recurrències en 3 variants. Primera citació: 1978.

Què collons!

4 fonts, 1978.
Sinònim: Què cony! 1 i 2.
Fàbregas i Barri, Esteve (1985): Diccionari de veus populars i marineres. Recollides del parlar vivent «Cony», p. 71. Editorial Pòrtic.
No et queda cap més remei que agafar el talgo i deixar-t'hi caure, proveït de biodramines i aigües del carme, com és el cas d'avui, perquè al capdavall, què collons!, no pots estar dient sempre que no.
Monzó, Quim (1978): Uf, va dir ell «Sobre la no compareixença a les cites», p. 25. Edicions dels Quaderns Crema.
Expressió que reforça el que s'acaba de dir, o amb què es nega alguna cosa.
Pomares Navarra, Joaquim (1997): Diccionari del català popular i d'argot «Colló m.», p. 104. Edicions 62.
Expressió per a reforçar allò que ha estat dit o per a negar-ho.
Verdaguer, Pere (1999): Diccionari de renecs i paraulotes «Q», p. 146. Editorial Trabucaire.

Què collons

1 font, 2011.
I, ademés, què collons, la Celsa em va dir que jo retirava molt a la tia Teresiña. Això et deixa tocat.
Solsona, Ramon (2011): L'home de la maleta «Escriuré una carta als meus amics», p. 264. Edicions Proa.

Què collons…?

1 font, 1999.
Sinònim: Què punyeta…?
Verdaguer, Pere (1999): Diccionari de renecs i paraulotes «Q», p. 146. Editorial Trabucaire.