Paremiologia catalana comparada digital

Què cony!

4 recurrències en 2 variants. Primera citació: 1985.

Què cony!

3 fonts, 1985.
Forma grossera de negació.
Aquesta nit plourà... —I què cony ha de ploure! (= aquesta nit no plourà) | Això és peix. Ja ho veureu! —assegurava en Feliu—. I què cony ha de ser peix! —el retopava un remitger.
Sinònim: Què carall! | Què collons! | Què punyeta!
Font: Boira..., p. 135.
Fàbregas i Barri, Esteve (1985): Diccionari de veus populars i marineres. Recollides del parlar vivent «Cony», p. 70. Editorial Pòrtic, accepció 1.
Forma intensiva de «Què cosa?».
Què cony esperen tanta gent a la plaça? | Què cony tens, que plores?
Sinònim: Què carall! | Què collons! | Què punyeta!
Fàbregas i Barri, Esteve (1985): Diccionari de veus populars i marineres. Recollides del parlar vivent «Cony», p. 70. Editorial Pòrtic, accepció 2.
Expressió que indica decisió o que reforça el que s'acaba de dir.
Pomares Navarra, Joaquim (1997): Diccionari del català popular i d'argot «Cony f.», p. 111. Edicions 62.

Què cony...! (o qui cony...!, o on cony...!)

1 font, 1997.
Introdueixen frases d'enuig, estranyesa indiferència etc.
Pomares Navarra, Joaquim (1997): Diccionari del català popular i d'argot «Cony f.», p. 111. Edicions 62.