Paremiologia catalana comparada digital

Ser un burleta

8 recurrències en 2 variants. Primera citació: 1839.

Burleta

3 fonts, 1839.
Persona donada a fer burles.
Pomares Navarra, Joaquim (1997): Diccionari del català popular i d'argot «Burleta f.», p. 66. Edicions 62.
S. com. Lo qui acostuma burlarse.
Equivalent en castellà: Fisgon.
Una societat de catalans (1839): Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, vol. 1 «Burlar», p. 331. Impremta de Josep Torner.
S. com. Lo qui acostuma burlarse.
Equivalent en francès: Moqueur.
Una societat de catalans (1839): Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, vol. 1 «Burlar», p. 331. Impremta de Josep Torner.
S. com. Lo qui acostuma burlarse.
Equivalent en italià: Burlatore.
Una societat de catalans (1839): Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, vol. 1 «Burlar», p. 331. Impremta de Josep Torner.
S. com. Lo qui acostuma burlarse.
Equivalent en italià: Sbeffatore.
Una societat de catalans (1839): Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, vol. 1 «Burlar», p. 331. Impremta de Josep Torner.
S. com. Lo qui acostuma burlarse.
Equivalent en llatí: Irrisor.
Una societat de catalans (1839): Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, vol. 1 «Burlar», p. 331. Impremta de Josep Torner.
Es diu a (d')una persona que sempre es burla dels altres.
Verdaguer, Pere (1999): Diccionari de renecs i paraulotes «B», p. 44. Editorial Trabucaire.

Burlèta

1 font, 1907.
Sinònim: Guassón (cast.).
Bardina, Joan (1907): Gramática Pedagògica de la Llenga Catalana (Curs Superior) «IV. Unió dels mots: Sintaxis. Barbarismes. G», p. 71. Baguñá, editor.