Paremiologia catalana comparada digital

Ser un paifart

5 recurrències en 5 variants. Primera citació: 1970.

Paifart

1 font, 1985.
Sinònim: V. Fart de naps.
Fàbregas i Barri, Esteve (1985): Diccionari de veus populars i marineres. Recollides del parlar vivent «Nap», p. 153. Editorial Pòrtic.

Paifart -a

1 font, 2019.
Adj. persona que està tipa i ben alimentada, però que es comporta com si passés gana.
Lloc: Palafrugell.
Bruguera Martí, Maria; Serra Mayoral, Carlos (2019): Coses sentides. El parlar de Palafrugell «P», p. 124. Edicions Baix Empordà.

Paifarta

1 font, 1970.
Llaminera, gorjuda.
Aquella payfarta de la Claudia (Vida triomfal, 27).
Griera, Antoni (1970): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya - XI - O-PUXÉ «Paifarta», p. 83. Edicions Polígrafa.

Un paifart

1 font, 2012.
Dit especialment d'una persona malagradosa, suficient, al que res li és prou bo, més que de ser un golafre tal com expliquen els llibres consultats. Encara que el normatiu escriu «Pafart», jo sempre ho he sentit dir amb la /i/, tal com ho llegim a «El parlar de Cadaqués», al DCVB o al DPRC.
El teu veí és un paifart malcarat | No es mereixen que els hi «donguis» res a aquells paifarts.
Lloc: Llançà (Alt Empordà).
Feliu i Pumarola, Lluís (2012): Recull casolà. Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l'Alt Empordà, 2a ed «Vocabulari. Tria de paraules II. Paifart», p. 321. Brau Edicions.

Un paifart (o pafart)

1 font, 2012.
El que va pel carrer com si fos l'amo del món, amb cara de pocs amics, mirant als altres amb aires de superioritat. Quan hi parles sembla que et fa un favor per escoltar-te, si t'ha d'ajudar amb alguna cosa, tot li és un problema. És especialista en fer-se pregar i fer molt poc.
Sinònim: Un panxampla.
Lloc: Llançà (Alt Empordà).
Feliu i Pumarola, Lluís (2012): Recull casolà. Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l'Alt Empordà, 2a ed «Pel què ets et diuen. Dels antipàtics», p. 54. Brau Edicions.