M. So agut i curt d'un instrument de buf.
En moviments ràpids i secs, marquen los quatre «tits» de la dolçaina, Moreira Folkl. 375.
Equivalent en castellà: Pitido.
Tit!
4 recurrències en 2 variants. Primera citació: 1926.
Tit
2 fonts, 1926.
M. Crit o xisclet entre metàl·lic i rogallós, que el tord llença al final de la seva passada en temps del zel o isoladament al temps de la passa. De la bona imitació d'aqueix so depèn l'èxit del reclamador.
Lloc: Empordà, Garrotxa.
Interj., m. i m. pl. Onomatopeia del so agut i curt d'un instrument de buf, un aparell elèctric, una màquina de tren, un telèfon, i també del xiscle del tord, la guatlla, l'oreneta, el pinsà i altres ocells, etc. | m. Ocell petit, en llenguatge infantil. | m. pl. Crit per cridar els pollets o l'aviram.
Lo dependent treu del prestatge un canari embalsamat, i la senyora encara no'l veu, commoguda amb una espècie d'alegria sentimental, exclama: / —Ai, pobre bestiola! ai la prenda! Tit, tit! (Emili Vilanova, «Bèsties embalsamades», «Quadros populars», 1906).
Tit!
1 font, 1970.
Mot per a cridar el moltó esqueller o altra bèstia de llana.
Lloc: Cerdanya.