Interj. Onomat.: Clac (caure, castanyoles), xac (especialment quan un objecte es clava en algú o alguna cosa). També onomatopeia del soroll que es fa en escriure a màquina.
Vaig anar a la cuina a preparar-li la beguda i vaig sentir el típic txac, txac, que fan les sabates en caure a terra (Pep Albanell, «El tren no espera mai ningú», 1985).