Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys del cel», p. 950. Editorial Selecta-Catalonia.
Vent marí, vent coquí, quan riu traeix
4 recurrències en 3 variants. Primera citació: 1938.
Vent marí, vent coquí, quan riu traeix
2 fonts, 1951.
Es refereix al xaloc, vent asfixiant i polsegós que amb la seva humitat fa la calor més feixuga.
Vent marí, / vent coquí, / quan riu traeix
1 font, 1938.
Vent marí, / vent coquí, / quan riu, traeix
1 font, 1952.
En canvi, a les altres zones peninsulars no massa llunyanes de la costa, és molt apreciada a l'estiu la fresca i suau marinada, vent local regular, generalment del sudest, que sol bufar-hi des de les nou del matí fins a la posta del sol, i així mateix a l'hivern, que hi neutralitza els vents glaçats que vénen de les muntanyes.
Font: Am. Temps 46.