Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys geogràfics. Catalans», p. 1219. Editorial Selecta-Catalonia.
A Sort, neros
Volien estrenar una imatge del Sant Crist per la festa major i la van demanar amb el temps tan just, que l'escultor no la pogué fer de fusta i la féu de pega. En posar-la a l'altar, amb l'escalfor dels ciris es va fondre. En anar-lo a cercar no el trobaren i trobaren una pila de pega pudent al peu de la creu. La gent sortí del temple tapant-se el nas i dient: —Nostre Senyor se'ns ha embrutat i ens ha fugit. —En càstig foren damnats a parlar amb el nas.
«Nero» és el mot infantil per anomenar el nas. Als de Sort se'ls acusava de parlar de nas, ja que una vegada, per la Festa Major, van fer fer un santcrist. El fuster no tingué prou temps per deixar encolar la fusta i durant l'acte religiós, amb l'escalfor de les espelmes, la pega es va desfer i se sentia una gran pudor de socarrim. Els de Sort es taparen el nas i Déu els va castigar.
Els habitants de Gerri de la Sal diuen neros als de Sort perquè els atribueixen el defecte de parlar de cap de nas.
Variant de l'anterior: «en veure la pila informe i malolent, els de Sort van exclamar: Nostre Senyor ens ha embrutat i ens ha fugit».
Lloc: Noguera Pallaresa (Pallars Sobirà).
Font: G 429, p74.