Interj. usada per a cridar l'atenció de qualcú.
Eh! vostès ya saben que sí senyor, Martínez Folkl. i, 58 | Eh, tu! Vine ací!
Eh!
9 recurrències en 3 variants. Primera citació: 1814.
Eh
3 fonts, 1814.
Interj. Equival al pronom interrogatiu «què?» abreviat, per a demanar familiarment que ens repeteixin o expliquin una cosa que no hem entès.
Els teus pares et criden.—Eh? (=què dius?) | Per què has fet això? Eh, per què ho has fet?
Interj. S'usa per a introduir una interrogació en la qual actua com a partícula intensiva equivalent a «veritat?», «és ver?», «Eh que me'ls havies compromès?».
Demà és el teu sant; eh que sí?
Les interjeccions més usades.
Interj. Expressa interrogació, conformitat, menyspreu o fàstic; també es fa servir (generalment, amb so de /e/ tancada) per interpel·lar, cridar l'atenció d'algú o alertar d'un perill. De creació expressiva, que ja existia en llatí.
Eh!… Miqueló, que no hi veus? (Jacint Verdaguer, «La farigola», «Jovenívoles (1863-65)».
Eh!
3 fonts, 1857.
Cridam una amiga.
Lloc: Illes Balears.
Unas veces es amenaza, otras sirve para llamar la atencion, otras para señalar que no hemos oido ó entendido lo que nos dicen.
Crit per fer tombar algú.
Eh?
1 font, 1985.
Interrogació equivalent a Veritat?, Oi?, Fa? Es considerqa una forma de preguntar poc polida.
Eh, que m'ajudaràs?