Soroll del cavall que menja grana.
Lloc: Espluga de Francolí.
Garric-garrac
2 recurrències. Primera citació: 1969.
Interj. Onomatopeia d'un soroll estrident o ronc, com el que fan els carraus, els xerracs o les matraques de Setmana Santa.
[…] i li feia quatre magarrufes amb els seus dits llargs i secs que quan els bellugava feien garric garrac, perquè els ossos li cruixien (Joan Amades, «Les cent millors rondalles populars», 1948).