Paremiologia catalana comparada digital

Mortus est qui non respira

5 recurrències en 4 variants. Primera citació: 1961.

Mortus est qui non respira

2 fonts, 1984.
Són molt populars les dites que utilitzen llatí macarrònic.
Lloc: Llançà (Alt Empordà).
Feliu i Pumarola, Lluís (2012): Recull casolà. Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l'Alt Empordà, 2a ed «Vocabulari. Tria de paraules I. Dejunastis?», p. 231. Brau Edicions.
Apologia de la mort.
Lloc: Menorca.
Pons Moya, Joan (1984): Dites i refranys menorquins «Primera part. Dites. M. Conjugacions vàries», p. 97. Col·lectiu Folklòric Ciutadella.

«Mortus est qui non respirat»

1 font, 1961.
Lloc: Girona (Gironès).
Nogareda i Puigdemont, Josep A. (1961): Recull de mil i un refranys, proverbis i «mots fets» catalans «M», p. 30. Autoedició.

Mortus est qui no respira

1 font, 1992.
En comentar la falta de participació d'uns assistents a una reunió.
Lloc: Tivenys, Bítem, i Tortosa (Baix Ebre).
Castellà i Sebastià, Soledat; Maigí i Canalda, Carme (1992): Dites, cobles i rondalles: «Refranys i cobles» «Dites. Convivència i relació entre les persones i l'entorn», p. 141. Servei Local de Català de Tortosa.

Mortuus est qui non respirat!

1 font, 1985.
Llatinada usada per designar jocosament un mort.
Fàbregas i Barri, Esteve (1985): Diccionari de veus populars i marineres. Recollides del parlar vivent «Mortuus est qui non respirat!», p. 152. Editorial Pòrtic.