Se diu a un que se'n malfien.
Lloc: Llofriu.
No em fums, beco, que els vull ferrats
5 recurrències en 5 variants. Primera citació: 1937.
No em fotaràs beco, que els vull ferrats i de un a un
1 font, 2004.
No em fots, beco, que els vull ferrats!
1 font, 1937.
Trobant-se un dia un minyó molt espavilat i amb molta gana, va entrar a casa un beco i va demanar amb molta pressa que li servissin mitja dotzena d'ous en una truita. El mosso va transmetre l'ordre en veu alta al cuiner en l'argot peculiar dels fondistes i que solament ells entenen; sentint això el minyó i pensant que advertia al de la cuina que li fes trampa o escamotegés algun ou, el va interrompre amb molta energia dient-li… (amb més detall en l'original).
No em fumis, «Beco», que els vull ferrats
1 font, 2022.
Expressió per alertar que s'està a l'aguait per no ser enganyat ni defraudat. Conten que en una fonda un comensal va demanar una parell d'ous sense especificar res més. El beco va ordenar l'ajudant que els fes remenats, i d'amagat l'indicà que utilitzés un ou. Quelcom feu despertar la sospita del client, que enèrgicament exclamà la frase que esdevingué proverbial.
No em fums beco, que els vulls ferrats
1 font, 1938.
Usat per indicar que hom prendrà les mesures necessàries per a no ésser enganyat. En una fonda, un client demanà un parell d'ous. El beco els encarregà a la cuina, i digué que els fessin remenats. Com que, cuinats així, és molt fàcil de servir-ne un en lloc de dos, el cliens s'apressà a contestar perquè el beco no l'enganyés: «No em fums beco, que els vull ferrats».