16 recurrències en 3 variants. Primera citació: 1867.
5 fonts, 1926.
Interj. Partícula amb què s'expressa la conformitat amb el que algú acaba de dir; equival a la partícula afirmativa /sí,/ però amb un matís de més intensitat.
Has d'anar a missa? —Oi! | Fa que és així? —Oi, ben bé! | Faràs el que t'he dit? —Oi, si ho faré! | La majoria aproba el seu progecte. —Que sí! Molt bé; oy!, Vilanova Obres, iv, 194.
Lloc: Gir., Empordà, Barc.
Interj. S'usa precedint a l'adverbi «també», donant-li major intensitat afirmativa.
Veu venir trecents cavalls, / oy també cavalleria, cançó pop. (ap. Milà Rom. 200) | Supliquem, Verge sagrada / i Jesús, que ens perdoneu, / oi també la gent que escolten / vulguin ser-nos indulgents (goigs populars de Ripoll).
Interj. ant. usat en certa manera com a equivalent de «també».
Car no és de tan gran coratge comensar la mort com és tornar altra vegada a la dita mort fins que sia acabada, oy perque Deus no esperara mirant lo seu fill que ab tant gloriosa e generosa mort hix de aquesta vida mortal, Canals Seneca.
Font: Ribelles Biblgr. 108.
Interj. S'usa vulgarment com a reforç de l'afirmació i de la negació, en expressions com «oi sí», «oi no», equivalents a «certament que sí», «certament que no». Més vulgarment s'usen les fórmules «oi sina», «oi nona».
Lo pare no estima el nen, oi? —Oi sina, que m'estima! (Pla d'Urgell).
Lloc: Camp de Tarr., Pla d'Urgell.
Interj. Partícula interrogativa amb què demanam la confirmació del que diem, l'assentiment a una afirmació o a una demanda; equival a «¿veritat?», «¿és ver?».
Oi que sí?: veritat que sí? | Oi que no?: veritat que no? | Oi que vindràs? | No vindràs; oi? | No es quedaria a les fosques: oi?, Pons Com an. 31.
Lloc: or., occ.
Interj. Exclamació de sorpresa.
Com te poria guasardonar lo gran bé qui per tu m'és vengut? Oy las, mesquí!, Llull Gentil 293 | Ooy, mon fill! e què fas aquí en terra?, St. Vicent Ferrer (Bol. Ac. Hist. lxxxix, 430).
Lloc: Mall.
Interj. Exclamació de dolor aguda.
Tot són ois: tot són gemecs (Men.).
Equivalent en castellà: ¡Ay!
Lloc: Maestrat, Mall., Men.
Afirm. Sí, oi tant.
Sñi que va vindre, oi.
Lloc: Ribagorça - Bu.
Per expressar sorpresa, decepció, desengany, etc.
Oi oi oi! Quins merders que tenen, en aquella casa! | Oiii! Això, t'ha fet? Com pot ser?
Lloc: Santa Coloma de Queralt.
Interj. i m. Expressa la confirmació del que es diu, l'assentiment a una demanda, i també, dolor, sorpresa. | m. Dolor, mal físic. De creació expressiva, a partir de l'alternança vocàlica com «ai, ei, ui».
Mariona: Oi, oi, oi! No, no, que ella s'ho creuria, la bèstia, i jo em moriria de gelosa […] (Àngel Guimerà, «La filla del mar», 1900) | Oi que et penses que sempre vaig amb noies? (Mercè Rodoreda, «La sang», «Vint-i-dos contes», 1957).
Partícula amb què s'expressa la conformitat amb el que algú acaba de dir. Equival a la partícula afirmativa sí, però amb un matís de més intensitat.
—Avui no anirem al futbol, mos quedarem a casa. —Oi, ben fet que fareu, amb aquesta boira.
Lloc: Bellvís.
S'usa vulgarment com a reforç de l'afirmació i de la negació, en expressions com «oi sí», «oi no». Més rarament s'usen les fórmules «oi sina» i «oi nona».
—T'agraden aquestes arracades que m'he comprat? —Oi sí, encara no te les havia vist | —Ton pare no ha arribat encara, que va? —Oi no, sí que fa tard avui | —Mos han dit que no us van veure al ball ahir. —Oi sina que hi vam anar.
Lloc: Pla d'Urgell, Camp de Tarragona.
2 fonts, 1982.
Interj.
Equivalent en castellà: Sin duda.
S'usa per a reforçar una afirmació o una negació. Es pronuncia amb la «o» oberta, com en «or».
Oi, n'hi havia, de gent, a la platja! | Oi, n'has de menjar, encara, de sopes, abans no seràs gran! | Cada dia està més prim —Oi, oi! (=certament que sí).
Expressió de conformitat,. de resignació. Es pronuncia amb la «o» tancada, com en «por».
Oi, mira! Si t'ha donat cent pessetes, és poca cosa, però en tindràs per a dinar | Són pobres, però tenen salut. —Oi!
Sinònim: Alabat sia Déu! | Santa bona Maria.