Evitar una situació complicada per molt poc, lliurar-se d'algun dany en l'últim moment. En temps passats, per enrolar-se en l'ofici de mariner no era necessari saber nedar, fos quin fos el càrrec. Entre la tripulació, era habitual recomanar als més nous novells que es deixessin créixer una llarga cabellera perquè, en cas de caure per la borda, fossin més visibles en l'onatge i, d'aquesta manera, tinguessin més possibilitats de ser rescatats… (segueix a l'original).
Font: La nit dels ignorants.
Antigament, era costum entre els mariners portar el monyo llarg. No era una qüestió de coqueteria masculina, sinó de supervivència. Quan algun mariner cauia al mar, una bona monyassa flotant en l'aigua es convertia en una forma d'auxili que podia salvar-lo de morir-se ofegat.
L'exercir l'ofici de mariner no ha suposat sempre que tal professional sabera nadar. És més, en segles anteriors era bastant comú que els homes de mar saberen amb prou faenes mantenir-se a flotació, ja que el saber nadar no era una condició exigida per a l'enrolament. Si un mariner queia al mar, els seus companys intentaven hissar-ho a bord el més ràpid possible per a evitar l'ofegament i, per a això l'agafaven d'on bonament podien, no sent res rar que s'agafaren pels cabells…
… Així que, quan en 1809 es va dictar una ordre per la qual els mariners de la Marina estaven obligats a tallar-se el pèl, en honor de la uniformitat o la higiene, es van alçar veus de protesta contra tal mesura, esgrimint el raonament que el pèl llarg era útil perquè eren molts els mariners que havien salvat la vida en agafar-los els seus companys pels pèls.