Paremiologia catalana comparada digital

Qui para la taula paga l'escot

7 recurrències en 6 variants. Primera citació: 1883.

Qui paga la taula, paga l'escot

2 fonts, 1933.
Lloc: Guimerà.
Griera i Gaja, Antoni M., pvre. (1933): La casa catalana «65. Mobles. Taula. Refranys», p. 297. Butlletí de Dialectologia Catalana.
Vol dir que qui té convidats, es carrega no sols de la despesa del menjar, sinó també amb les altres molèsties que hi són inherents.
Lloc: Pla d'Urgell.
Serrano i Bonell, Ramon (1998): Carrilet, 136 (1/9/1998) «Sobre la parla lleidatana. Paraules iniciades amb la lletra «t»», p. 14. Revista Carrilet.

Qui para la taula paga l'escot

1 font, 1883.
Sinònim: Qui trenca'l vidre'l paga.
Llagostera i Sala, Francesc (1883): Aforística catalana «8. Aforismes referents á defectes ó vicis», p. 35. Llibreria d'Alvar Verdaguer.

Qui para la taula, / paga l'escot

1 font, 1968.
Escot: La part d'una despesa feta entre molts que correspon a cadascú.
Griera, Antoni (1968): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya - VI - ENFA-EX-VO «Escot 4», p. 205. Edicions Polígrafa.

Qui para la taula, paga l'escot

1 font, 1900.
Font, Ramon (1900): Refráns de la llengua catalana, p. 119. Editorial Rourich.

Qui para taula, paga

1 font, 1992.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada VIII «T 194», p. 261. Columna Edicions.

Qui para, paga

1 font, 2000.
Sinònim: A les tres.
Equivalent en castellà: A la tercera va la vencida.
López Alcaraz, Josefa (2000): Modismos y frases hechas en castellano y en catalán. Observaciones y estudio contrastivo «I. Locuciones preposicionales y verbales. B) Locuciones distintas», p. 186. Estudios Románicos.