Conca, Maria (1993): Els refranys catalans «L'habitatge. Casa», p. 72. Edicions Tres i Quatre.
Qui va a casa no es mulla
11 recurrències en 6 variants. Primera citació: 1879.
Qui va a casa no es mulla
4 fonts, 1985.
Lloc: Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà).
Qui va a casa no es mulla!
2 fonts, 2004.
Se diu quan plujabatent corrim cap a casa.
Lloc: Llofriu.
Se diu quan pluja batent corrim cap a casa.
Lloc: Llofriu.
Qui va a casa, no es mulla
2 fonts, 1992.
Qui va a casa no es muia, com deia en Joan Assentat, i la riera se l'enduia
1 font, 1992.
Qui và a casa no's muia / com deia en Joan Assenat / (i la riera se l'en duia)
1 font, 1915.
En Joan Assenat era un camperol de Canet a esdevingué'l fet. Com l'admiressin de que anés pel mon amb tant mal temps, contestá am l'adagi comú: "Qui va a casa no's muia". I de tot se'n ha fet un proverbi, per significar que pod no esser del tot certa la referta general si's pren al peu de la lletra. De: Farnés, Sebastià (1923).
Lloc: Canet de Mar.