Paremiologia catalana comparada digital

Ser un pidolaire

13 recurrències en 2 variants. Primera citació: 1839.

Pidolaire

4 fonts, 1839.
Adj. Persona que pidola.
Carretera i manta, pidolaire!
Lloc: Cerdanya.
Figuera, Manel; Montané, Anna; Figuera, Agnès; Quílez, Enric, i Vigo, Salvador (2011): El parlar de Cerdanya. Gramàtica, diccionari cerdà, dites populars «Lèxic. P», p. 340. Edicions Salòria.
Pidola sempre, més per vici que per necessitat. De: Puigcorbé i Ribas, Delfí.
Lloc: Barcelona (Barcelonès).
Fons Tomàs Carreras i Artau. Institució Milà i Fontanals d'Investigació en Humanitats (CSIC, Barcelona) (1936): Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Signatura SIMURG: AMF/AEFC/0604/0045 «Motius - http://simurg.bibliotecas.csic.es/view/1369307». Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Com. Lo qui tè costum de demanar ó demana ab frecuencia.
Equivalent en castellà: Mendicante.
Una societat de catalans (1839): Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, vol. 2 «Pidolaire», p. 478. Impremta de Josep Torner.
Com. Lo qui tè costum de demanar ó demana ab frecuencia.
Equivalent en castellà: Pedidor.
Una societat de catalans (1839): Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, vol. 2 «Pidolaire», p. 478. Impremta de Josep Torner.
Com. Lo qui tè costum de demanar ó demana ab frecuencia.
Equivalent en castellà: Pedigon.
Una societat de catalans (1839): Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, vol. 2 «Pidolaire», p. 478. Impremta de Josep Torner.
Com. Lo qui tè costum de demanar ó demana ab frecuencia.
Equivalent en castellà: Pedigüeño.
Una societat de catalans (1839): Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, vol. 2 «Pidolaire», p. 478. Impremta de Josep Torner.
Com. Lo qui tè costum de demanar ó demana ab frecuencia.
Equivalent en castellà: Zampalimosnas.
Una societat de catalans (1839): Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, vol. 2 «Pidolaire», p. 478. Impremta de Josep Torner.
Com. Lo qui tè costum de demanar ó demana ab frecuencia.
Equivalent en francès: Demandeur.
Una societat de catalans (1839): Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, vol. 2 «Pidolaire», p. 478. Impremta de Josep Torner.
Com. Lo qui tè costum de demanar ó demana ab frecuencia.
Equivalent en italià: Dimandatore.
Una societat de catalans (1839): Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, vol. 2 «Pidolaire», p. 478. Impremta de Josep Torner.
Com. Lo qui tè costum de demanar ó demana ab frecuencia.
Equivalent en llatí: Perpetuo efflagitans.
Una societat de catalans (1839): Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, vol. 2 «Pidolaire», p. 478. Impremta de Josep Torner.
Es diu a (d')una persona que sempre demana coses o beneficis.
Verdaguer, Pere (1999): Diccionari de renecs i paraulotes «P», p. 138. Editorial Trabucaire.

Pidolayre

1 font, 1865.
M. Qui demana mòlt y contínuament.
Equivalent en castellà: Pedidor, pedigon, pedigüeño, pidon.
Labèrnia i Esteller, Pere (1865): Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina. Tomo 2 «Pidolayre», p. 341. Hermanos Espasa, Editores.
M. Qui demana mòlt y contínuament.
Equivalent en llatí: Petax, acis.
Labèrnia i Esteller, Pere (1865): Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina. Tomo 2 «Pidolayre», p. 341. Hermanos Espasa, Editores.