Paremiologia catalana comparada digital

Ser una marcolfa

19 recurrències en 7 variants. Primera citació: 1935.

Marcolfa

9 fonts, 1969.
Amb relació al físic o a la imatge exterior de les persones, tenim tot de recursos propis tan variats i expressius com ara…
Carod-Rovira, Josep-Lluís (2023): La República «Massa gilipollas - https://twitter.com/CarodRoviraJLl/status/1685189734421688320», p. 7. Web.
Sinònim: V. Cofa de madronyes.
Fàbregas i Barri, Esteve (1985): Diccionari de veus populars i marineres. Recollides del parlar vivent «Cofa de madronyes», p. 65. Editorial Pòrtic.
Donota bruta i deixada. És un italianisme, de l'obra «Bertoldo, Bertoldino i Cacaseno», del s. XIX.
Gomà, Enric (2023): La tarda de Catalunya Ràdio «Gambada, capritxo… repassem italianades del català amb l'Enric Gomà». Catalunya Ràdio.
Dona encantada, ensopida, poc llesta.
Griera, Antoni (1969): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya - X - MA-NYUF «Marcolfa», p. 98. Edicions Polígrafa.
—Què passa, imbècil? —continua—. No tens res a dir? On ha anat tota la teva actitud fatxenda? Molt gallet quan estàs envoltat de marcolfes.
Macip, Salvador (2007): El rei del món «Déu. Vint-i-tres», p. 181. Columna Edicions.
[…] quan, nu de pèl a pèl i carregat de rom, puntejava un tango lamentós i canalla amb una marcolfa estràbica, vestida solament amb una mitja negra, la de la cama dreta.
Lloc: Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent).
Moncada, Jesús (1988): Camí de sirga «Quarta part. La garbinada blanca. V», p. 320. Edicions de la Magrana.
[…] o que esbandís a plantofades el suboficial de marina que rufianejava una casa de barrets de Tortosa si li abellia enfornar de franc totes les marcolfes, formava part de l'ordre natural de les coses.
Lloc: Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent).
Moncada, Jesús (1988): Camí de sirga «Segona part. L'illa dels tretze sants. I», p. 96. Edicions de la Magrana.
La vídfua solament arrufà el nas en sentir el nom de Tomàs de Xerta, antic patró dels Torres i Camps que l'anomenava sempre pels cafes «la vella marcolfa del carrer del Timó».
Lloc: Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent).
Moncada, Jesús (1988): Camí de sirga «Tercera part. Cendra de calendari. III», p. 220. Edicions de la Magrana.
Lloc: Rosselló.
Sant Joan i Barres (1978): «Fàstics recollits per Giralt (Dorres)», p. 59. Almanac Català del Rosselló.
Lloc: Catalunya del Nord.
Vera Grau, Idali (2014): Facebook - Jo parli català rossellonès - https://www.facebook.com/groups/catalunyadelnord/ «Fàstics recollits per Giralt (Dorres)», p. 59. Facebook.
Verdaguer, Pere (1999): Diccionari de renecs i paraulotes «Lèxic de la sexualitat. Els noms de la prostituta», p. 237. Editorial Trabucaire.
Es diu a (d')una dona menyspreable, d'una prostituta. És le nom de la dona de Bertoldo en el recull italià «Bertoldo, Bertoldino e Cacasenno».
Font: Bertoldo, Bertoldino e Cacasenno.
Verdaguer, Pere (1999): Diccionari de renecs i paraulotes «M», p. 117. Editorial Trabucaire.

Ser una marcolfa

2 fonts, 1982.
Fins aquell punt, ningú no li coneixia cap aventura de faldilles, ni entre les noies corrents ni entre les marcolfes més o menys declarades.
Bofarull i Terrades, Manuel (1995): Figures vora el rec, p. 132. Columna Edicions.
Equivalent en castellà: Ser una mujerzuela.
Diàfora (1982): Diccionari essencial castellà-català català-castellà, p. 169. Editorial Diàfora.

És una marcolfa

1 font, 2012.
Dels que els hi agrada poc la neteja, tenen poca cura de les seves coses i d'ells mateixos.
Sinònim: És un brutoll.
Lloc: Llançà (Alt Empordà).
Feliu i Pumarola, Lluís (2012): Recull casolà. Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l'Alt Empordà, 2a ed «Pel què ets et diuen. Dels bruts», p. 64. Brau Edicions.

Ésser (o semblar) una marcolfa

1 font, 1951.
Per a qualificar una dona de taujana, poc graciosa i estranya. 'Marcolfa' és, segons la tradició popular, la muller del rústic Bertoldo, dona ridícula, estranya i grotesca en tots els seus aspectes, molt coneguda pels molts llibrets que han popularitzat els fets de l'apòcrif camperol italià.
Amades i Gelats, Joan (1951): Refranyer català comentat, p. 87. Editorial Selecta-Catalonia.

Ésser o semblar una Marcolfa

1 font, 1935.
Ponderatiu d'estultícia i d'estranyesa en el vestir i en el caminar. Marcolfa és la muller del rústec Bartoldo, mare d'en Bertoldina i àvia d'en Cacaseno, coneguda pel poble pels molts llibrets populars que han popularitzat els fets de l'apòcrif camperol italià. Explicat amb més detall.
Amades i Gelats, Joan (1935): Refranys personals, p. 111. Editorial Selecta-Catalonia.

Semblar una marcolfa

1 font, 1994.
Es fa servir per a qualificar una dona de poc graciosa i estranya.
Garcia Salines, Jordi P. (1994): Refranys i frases fetes populars catalanes «LES FRASES FETES», p. 57. L'Avui / El Punt Avui.

Ser una marcofla

1 font, 2012.
Manera molt corrent de pronunciar la paraula «Marcolfa» «dona menyspreable, poc honesta». El sentit més normal que li donem, és el d'una dona malfeinera, bruta, amb poques penques, arrogant. El DCVB anota dit a Menorca la forma «Marconfla».
Lloc: Llançà (Alt Empordà).
Feliu i Pumarola, Lluís (2012): Recull casolà. Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l'Alt Empordà, 2a ed «Vocabulari. Tria de paraules II. Marcofla», p. 313. Brau Edicions.