Paremiologia catalana comparada digital

Ser una mona

8 recurrències. Primera citació: 1865.

Mona

6 fonts, 1865.
F. fig. Persona que imita sovint les coses que altres fan.
Equivalent en castellà: Mona.
Alcover, A. M.; Moll, F. de B. (1926): Diccionari Català-Valencià-Balear VII «1 Mona 2». Editorial Moll.
D'una banda, fa referència al primat. Per extensió d'aquest significat també vol dir «persona que no fa sinó imitar el que veu fer a altri».
Btvllengua (2024): Betevé «Les mones de xocolata són per Pasqua i, les lingüístiques, per a tot l'any: frases fetes amb «mona» - https://beteve.cat/cultura/frases-fetes-mona-pasqua-refranys/». Barcelona Televisió (Betevé).
D’una banda, fa referència al primat. Per extensió d’aquest significat també vol dir “persona que no fa sinó imitar el que veu fer a altri”.
Btvllengua (2025): Betevé «Les mones de xocolata són per Pasqua i, les lingüístiques, per a tot l’any: frases fetes amb “mona” - https://beteve.cat/cultura/frases-fetes-mona-pasqua-refranys/». Barcelona Televisió (Betevé).
Sinònim: V. Merdosa.
Fàbregas i Barri, Esteve (1985): Diccionari de veus populars i marineres. Recollides del parlar vivent «Merdosa», p. 146. Editorial Pòrtic.
Noya bonica.
Gomis i Mestre, Cels (1910): Zoologia popular catalana «Capítol II. Mamifers bosquetans y feréstechs. Mona. Modismes», p. 223. L'Avenç.
Qui fá las cosas pera imitar á altre.
Equivalent en castellà: Mona.
Labèrnia i Esteller, Pere (1865): Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina. Tomo 2 «Mona», p. 179. Hermanos Espasa, Editores.
Qui fá las cosas pera imitar á altre.
Equivalent en llatí: Simius, ii.
Labèrnia i Esteller, Pere (1865): Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina. Tomo 2 «Mona», p. 179. Hermanos Espasa, Editores.
Es diu, despectivament, a (d')una persona que imita el que fan els altres.
Verdaguer, Pere (1999): Diccionari de renecs i paraulotes «M», p. 125. Editorial Trabucaire.