A la dona i a la burra, cada dia una surra

Es pot afegir que una part de l'ideal és no ésser: callades i submisses; però això ja és una altra qüestió. I també es podria dir que el fet de dibuixar i presentar la població femenina com quelcom de tan dolent pot arribar a justificar el càstig —als refranys— i el maltractament físic i verbal a la vida quotidiana real. Si són (elles) tan dolentes, se les ha de castigar i domesticar. Si som (nosaltres) tan dolentes, se'ns ha de domesticar i castigar. Punt, Això és important tenir-ho present.

Si bé és cert que hi ha molts més refranys sobre les dones que sobre els homes, també ha quedat clar que són molt més cruels els dedicats a les primeres que els que s'adrecen als segons. [...] L'exemple extrem és la consideració que la dona és tan dolenta que es mereix la mort, i això referit a la dona com a esposa, és a dir, la pròpia dona.

I tots aquests motius, malauradament, justifiquen els abusos i la violència.

Font: Amnistia Internacional.

És un d'aquells refranys masclistes que no ens agraden, ni a nosaltres ni a la dona. I tampoc a la burra, és clar.