Paremiologia catalana comparada digital

Pecat que té excusa prompte és fet

8 recurrències en 4 variants. Primera citació: 1914.

Pecat que té excusa prompte és fet

4 fonts, 1951.
Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys del dret i de la justícia», p. 1141. Editorial Selecta-Catalonia.
Biosca, Mercè; Cornadó, Maria-Pau (2003): El refranyer de Joan Viladot «XV. Els mites i les creences. El pecat», p. 118. Pagès Editors.
Festa.cat (2006): Festa.cat «Dites catalanes populars». Web.
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «IX. Els sentiments i les creences. Els sentiments i la moral», p. 404. Edicions 62.

Pecat que té excusa, prompte és fet

2 fonts, 1927.
Lloc: Lleida.
Anyell, J (1927): Vida lleidatana, Any II, Núm. 38 (15 de novembre de 1927) «Refraner. XXVII. El mal», p. 342. Vida Lleidatana. Revista quinzenal il·lustrada.
(1936): Curiositats de Catalunya, Núm. 31 (Any I, 29-agost-1936) «Aforismes i proverbis», p. 147. Revista Curiositats de Catalunya.

Un pecat que té sa excusa prompte és fet

1 font, 1992.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada VI «P 1310», p. 982. Columna Edicions.

Un pecat que té sa excusa, prompte és fet

1 font, 1914.
Equivalent en castellà: pecado que tiene excusa, éste se usa.
Rovira i Virgili, Antoni (1914): Diccionari Català-Castellà & Castellà-Català «Adagis catalans amb la correspondencia castellana. U», p. 838. Antoni López, Editor.