Paremiologia catalana comparada digital

Qui merda encovona, merda desencovona

4 recurrències en 2 variants. Primera citació: 1918.

Qui merda encovona, merda desencovona

3 fonts, 1984.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada VI «M 1630», p. 76. Columna Edicions.
Vol dir que el qui provoca mals, és natural que en patesqui les conseqüències (D.).
Equivalent en castellà: Quien mierda encanasta, mierda saca.
Pons Lluch, Josep (1993): Refranyer menorquí «1806 Merda», p. 249. Institut Menorquí d'Estudis.
Qui va amb males companyies, no pot sortir res de bo.
Lloc: Menorca.
Pons Moya, Joan (1984): Dites i refranys menorquins «Segona part. Refranys. Parlar gras», p. 253. Col·lectiu Folklòric Ciutadella.

Qui mèrda encovona, / mèrda desencovona

1 font, 1918.
Lloc: Menorca.
Camps i Mercadal, Francesc (pseudònim Francesc d'Albranca) (1918): Folklore menorquí. De la pagesia. Tom I «Refranys. XXXIII.- Parlar graç», p. 319. Institut Menorquí d'Estudis.