Paremiologia catalana comparada digital

Tenir ínfules

12 recurrències en 4 variants. Primera citació: 1935.

Tenir ínfules

8 fonts, 1935.
Tenir pretensions.
Lloc: Alt Urgell.
Aixàs i Obiols, Joan (2024): Paraules que m'agraden. De la parla i del llenguatge de l'Alt Urgell «Paraules que m'agraden. T. Expressions», p. 210. Autoedició.
Estar posseït d'un aire de superioritat i pretensió. L'ínfula era el distintiu sacerdotal dels sacerdots pagans, els quals en duien un nombre variable, tantes com més elevat era llur jerarquia.
Amades i Gelats, Joan (1951): Refranyer català comentat, p. 226. Editorial Selecta-Catalonia.
Estar posseït d'un aire de superioritat i pretensió. L'ínfula era el distintiu sacerdotal dels sacerdots pagans, els quals en duien un nombre variable, tantes més com més elevat era llur grau jeràrquic. Cvonsistia en una mena de conta de llana que es travessava damunt del front i deixava caure llargament les seves extremitats pels costats, les quals eren tant més llargues com més elevada era la dignitat. Un record de l'ínfula són les dues cintes o tires que pengen a cada costat de la tiara papal.
Amades i Gelats, Joan (1935): Refranys i dites «Refranys i dites. Tenir ínfules», p. 28. Edicions l'Agulla de Cultura Popular.
Estar posseït d'un aire de superioritat i pretensió. Era un distintiu sacerdotal, una mena de cinta de llana damunt del front. De: Amades i Gelats, Joan.
Font: Refranys i dites (1935).
Amades, Joan, ACJA (2023): «https://twitter.com/amades_acja/status/1663304211956678657». Twitter.
Font: cfr. n. 115.
Escolà i Tuset, Josep M. (1997): Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques «III. Referències i expressions d'origen clàssic», p. 104. Edicions 62.
Sinònim: Inflar-se (o botir-se, o rebotir-se) com un gripau.
Equivalent en castellà: Tener ínfulas.
Espunyes, Josep (2007): Dites, locucions i frases fetes «307», p. 94. Garsineu Edicions.
Ésser vanitós i fatxenda, estar posseït d'un esperit de superioritat i pretensió.
Garcia Salines, Jordi P. (1994): Refranys i frases fetes populars catalanes «LES FRASES FETES», p. 58. L'Avui / El Punt Avui.
Però els canfanguins ja tenien les seves ínfules.
Lagarda-Mata, Sylvia (1997): Goita, camaco! Vale, pagès! «I.5.- Del mico al maco», p. 55. Edicions de la Magrana.

Tenir moltes ínfules

2 fonts, 1979.
Orgullós, pedant, pressumptuós. Ple de vanitat. Ínfules: Cintes que penjen de la mitra que porten els bisbes. Bandes de llana que d'adaptaven al voltant del cap amb dues cintes i eren emblema de dignitat sacerdotal i d'inviolabilitat.
Farell i Domingo, Joan (1979): Locucionari tèxtil català «Locucionari. Indumentària. Vàries sobre peces d'indumentària», p. 329. Universitat Politècnica de Catalunya.
Ses ínfules eren una mena de cintetes de llana que duien antigament es representants religiosos i que segons sa seua llagària i quantitat ens informaven de sa jerarquia de qui els portava. Un record de ses ínfules són ses dues cintes que pengen a cada costat de sa tiara papal.. Sa dita s'empra per significar una persona vanidosa que vol aparentar, i ser superior as altres (segueix a l'original).
Tenir moltes ínfules | Dur moltes ínfules | Parlar amb moltes ínfules | Venir amb moltes ínfules | Mirau com se'n va!, va venir amb moltes ínfules però se'n torna amb sa coua entre ses cames.
Lloc: Eivissa.
Tur i Guasch, Vicent (1992): Arrels de refranys i dites «Tenir moltes ínfules», p. 52. Editorial Mediterrània.

Donar-li ínfules

1 font, 2011.
El món al revés. la Mosca Morta és la més suau, la més callada, i la Godiva la que porta la veu cantant. Sembla que hagi menjat llenga avui. L la Nena, Déu n'hi do, també, es veu que tenir un marit tan catòlic i tan miracielos li ha donat ínfules.
Solsona, Ramon (2011): L'home de la maleta «Qui dispararà primer? - II», p. 72. Edicions Proa.

Ínfules

1 font, 1997.
[Tenir] Pretensions. L'ínfula era una banda de llana blanca de la qual penjaven dues cintes, i envoltava el cap de qui la portava com a símbol sagrat de la seva consagració a la divinitat. El fet de portar aquest distintiu afavoria segurament la presumpció d'alguns i d'aquí que 'tenir ínfules' hagi acabat significant 'tenir pretensions'
Escolà i Tuset, Josep M. (1997): Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques «III. Referències i expressions d'origen clàssic. 115», p. 92. Edicions 62.