Paremiologia catalana comparada digital

Tenir ínfules

10 recurrències en 4 variants. Primera citació: 1951.

Tenir ínfules

6 fonts, 1951.
Estar posseït d'un aire de superioritat i pretensió. L'ínfula era el distintiu sacerdotal dels sacerdots pagans, els quals en duien un nombre variable, tantes com més elevat era llur jerarquia.
Amades i Gelats, Joan (1951): Refranyer català comentat, p. 226. Editorial Selecta-Catalonia.
Estar posseït d'un aire de superioritat i pretensió. Era un distintiu sacerdotal, una mena de cinta de llana damunt del front. De: Amades i Gelats, Joan.
Font: Refranys i dites (1935).
Amades, Joan, ACJA (2023): «https://twitter.com/amades_acja/status/1663304211956678657». Twitter.
Font: cfr. n. 115.
Escolà i Tuset, Josep M. (1997): Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques «III. Referències i expressions d'origen clàssic», p. 104. Edicions 62.
Sinònim: Inflar-se (o botir-se, o rebotir-se) com un gripau.
Equivalent en castellà: Tener ínfulas.
Espunyes, Josep (2007): Dites, locucions i frases fetes «307», p. 94. Garsineu Edicions.
Ésser vanitós i fatxenda, estar posseït d'un esperit de superioritat i pretensió.
Garcia Salines, Jordi P. (1994): Refranys i frases fetes populars catalanes «LES FRASES FETES», p. 58. L'Avui / El Punt Avui.
Però els canfanguins ja tenien les seves ínfules.
Lagarda-Mata, Sylvia (1997): Goita, camaco! Vale, pagès! «I.5.- Del mico al maco», p. 55. Edicions de la Magrana.

Tenir moltes ínfules

2 fonts, 1979.
Orgullós, pedant, pressumptuós. Ple de vanitat. Ínfules: Cintes que penjen de la mitra que porten els bisbes. Bandes de llana que d'adaptaven al voltant del cap amb dues cintes i eren emblema de dignitat sacerdotal i d'inviolabilitat.
Farell i Domingo, Joan (1979): Locucionari tèxtil català «Locucionari. Indumentària. Vàries sobre peces d'indumentària», p. 329. Universitat Politècnica de Catalunya.
Ses ínfules eren una mena de cintetes de llana que duien antigament es representants religiosos i que segons sa seua llagària i quantitat ens informaven de sa jerarquia de qui els portava. Un record de ses ínfules són ses dues cintes que pengen a cada costat de sa tiara papal.. Sa dita s'empra per significar una persona vanidosa que vol aparentar, i ser superior as altres (segueix a l'original).
Tenir moltes ínfules | Dur moltes ínfules | Parlar amb moltes ínfules | Venir amb moltes ínfules | Mirau com se'n va!, va venir amb moltes ínfules però se'n torna amb sa coua entre ses cames.
Lloc: Eivissa.
Tur i Guasch, Vicent (1992): Arrels de refranys i dites «Tenir moltes ínfules», p. 52. Editorial Mediterrània.

Donar-li ínfules

1 font, 2011.
El món al revés. la Mosca Morta és la més suau, la més callada, i la Godiva la que porta la veu cantant. Sembla que hagi menjat llenga avui. L la Nena, Déu n'hi do, també, es veu que tenir un marit tan catòlic i tan miracielos li ha donat ínfules.
Solsona, Ramon (2011): L'home de la maleta «Qui dispararà primer? - II», p. 72. Edicions Proa.

Ínfules

1 font, 1997.
[Tenir] Pretensions. L'ínfula era una banda de llana blanca de la qual penjaven dues cintes, i envoltava el cap de qui la portava com a símbol sagrat de la seva consagració a la divinitat. El fet de portar aquest distintiu afavoria segurament la presumpció d'alguns i d'aquí que 'tenir ínfules' hagi acabat significant 'tenir pretensions'
Escolà i Tuset, Josep M. (1997): Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques «III. Referències i expressions d'origen clàssic. 115», p. 92. Edicions 62.