Paremiologia catalana comparada digital

Titit

6 recurrències en 3 variants. Primera citació: 1970.

Titit

4 fonts, 1985.
Ocell molt petit.
Beltran Genescà, Antoni (2018): Ensenya'm la llengua. Vocabulari i llenguatge popular al voltant de la salut, els remeis i les malalties «El cap i el cervell. Altres aus i ocells que ens descriuen», p. 357. Editorial Gregal.
Ocell, en llenguatge infantil.
Fàbregas i Barri, Esteve (1985): Diccionari de veus populars i marineres. Recollides del parlar vivent «Titit», p. 219. Editorial Pòrtic, accepció 1.
És un nom usat pels nens petits per a designar un ocell o un pollet. També es diu de la persona escanyolida, amb poca força, poc valenta.
Lloc: Llançà (Alt Empordà).
Feliu i Pumarola, Lluís (2012): Recull casolà. Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l'Alt Empordà, 2a ed «Vocabulari. Tria de paraules I. Titit», p. 263. Brau Edicions.
Interj. i m. Onomat.: Tit | m. Ocell petit, en llenguatge infantil.
—Sànchez! / —Bum! / —Ti-tit! / Efectivament: gol (Francesc Trabal, «Quo vadis, Sànchez», 1931).
Riera-Eures, Manel; Sanjaume, Margarida (2002): Diccionari d'onomatopeies i mots de creació expressiva «T», p. 219. Edicions 62.

Ti-tit

1 font, 2022.
Onomatopeia per moixó, pardalet, un ocell petit. prové de petit.
Gomà, Enric (2022): La tarda de Catalunya Ràdio «Bavi, nona, pupa, mam, momir… En Gomà ens acosta el llenguatge dels més petits». Catalunya Ràdio.

Tit-tit

1 font, 1970.
Nom infantí que es dóna als ocells.
Lloc: Palamós.
Griera, Antoni (1970): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya - XIV - TA-ZURRE «Tit-tit 1», p. 108. Edicions Polígrafa.