Paremiologia catalana comparada digital

Tot m'agrada, menys l'era

3 recurrències en 3 variants. Primera citació: 1985.

Tot m'agrada fora l'era

1 font, 1985.
Es diu fent un joc de paraules entre els homònims «era» (passat del verb ser) i «era» (espai per a batre) quan algú diu, o diuen d'algú, que una cosa «era» seva. Origen: Conten d'un hereu escampa que anava dient al seu futur sogre: Veieu, aquell bosc? «Era» meu; aquella prada «era» meva; aquell mas «era» meu. Què us en sembla? I el sogre va contestar: Tot m'agrada fora l'«era». De: Amades, Joan.
Font: Cançoner, pàg. 799.
Fàbregas i Barri, Esteve (1985): Diccionari de veus populars i marineres. Recollides del parlar vivent «Era», p. 95. Editorial Pòrtic.

Tot m'agrada menys l'era

1 font, 1992.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada IV «E 283», p. 117. Columna Edicions.

Tot m'agrada, menos l'era

1 font, 2014.
Joan Amades, 'Folklore de Catalunya, I. Rondallística. Rondalles'. Barcelona (Editorial Selecta) 1974, p1110: «479. Tot m'agrada menys l'era. Emprada per a indicar que hom es dol que una cosa hagués estat, però ja no és» (explicada amb més detall a l'original).
Lloc: Vic (Osona).
Medina Casanovas, Jaume (2014): El parlar d'una família vigatana, I «Els refranys. II. El calendari. El temps cronològic», p. 209. Llibres de l'Index, S.A..