Paremiologia catalana comparada digital

Dejuni fa qui mal dina

7 recurrències en 4 variants. Primera citació: 1918.

Dejuni fa qui mal dina

3 fonts, 1987.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada III «D 93», p. 466. Columna Edicions.
Martí i Adell, Cristòfor (1987): El nostre refranyer «La fam, el menjar i el beure i el que se'n segueix», p. 67. Editorial l'Esquer.
Vol dir que aquells qui per necessitat o pobresa estan mal alimentats fan tanta mortificació com els qui dejunen voluntàriament (D.).
Pons Lluch, Josep (1993): Refranyer menorquí «861 Dejuni», p. 127. Institut Menorquí d'Estudis.

Dejuni fa, qui mal dina

2 fonts, 1984.
El qui per necessitat o falta de viandes no pot menjar, fa el mateix dejuni que el qui el fa per voluntarietat.
Alzamora Bisbal, Jaume (2008): Espigolant dins l'antigor. Refranys i dites de la nostra terra «9. Vida humana. 9.5. Menjar i beure. 9.5.1. Aliments. Menjar. Fam. Refranys», p. 366. Editorial Moll.
Un que no ha menjat prou, ja fa dejuni.
Lloc: Menorca.
Pons Moya, Joan (1984): Dites i refranys menorquins «Segona part. Refranys. Cuina. Menjar i beure», p. 188. Col·lectiu Folklòric Ciutadella.

Dijuni fa qui mai dina

1 font, 1918.
Lloc: Menorca.
Camps i Mercadal, Francesc (pseudònim Francesc d'Albranca) (1918): Folklore menorquí. De la pagesia. Tom I «Refranys. XI.- Cuina (menjúa, bevenda)», p. 294. Institut Menorquí d'Estudis.

Dijuni fa, qui mal dina

1 font, 1918.
I segón, quand es pensament queda clòs per éll mateix (si val es mot), i no va a manllevar requincadures.
Lloc: Menorca.
Camps i Mercadal, Francesc (pseudònim Francesc d'Albranca) (1918): Folklore menorquí. De la pagesia. Tom I «Refranys», p. 274. Institut Menorquí d'Estudis.