Paremiologia catalana comparada digital

El mal no afaita a ningú

6 recurrències en 3 variants. Primera citació: 1918.

Es mal no afaita ningú

4 fonts, 1926.
Es diu referint-se a qualcú qui està debilitat o envellit per les penes o malalties.
Lloc: Menorca.
Alcover, A. M.; Moll, F. de B. (1926): Diccionari Català-Valencià-Balear I «Afaitar Refr.- c)», p. 230. Editorial Moll.
Es diu per referir-se a algú que es troba envellit per les penes.
Alzamora Bisbal, Jaume (2008): Espigolant dins l'antigor. Refranys i dites de la nostra terra «9. Vida humana. 9.1. El cos i els actes fisiològics 9.1.3. Neteja personal. Dites. 9.1.3.1. Afaitar. Barba. Refranys», p. 342. Editorial Moll.
Es diu per justificar els efectes dels contratemps, morals o físics, que s'han sofert i dels quals encara se sofreixen les conseqüències.
Pons Lluch, Josep (1993): Refranyer menorquí «1681 Mal», p. 234. Institut Menorquí d'Estudis.
Ses malalties enveiexen.
Lloc: Menorca.
Pons Moya, Joan (1984): Dites i refranys menorquins «Segona part. Refranys. Medecina», p. 232. Col·lectiu Folklòric Ciutadella.

El mal no afaita a ningú

1 font, 1992.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada V «M 310», p. 674. Columna Edicions.

Es mal no afaita a ningú

1 font, 1918.
Lloc: Menorca.
Camps i Mercadal, Francesc (pseudònim Francesc d'Albranca) (1918): Folklore menorquí. De la pagesia. Tom I «Refranys. XXVI.- Medecina», p. 310. Institut Menorquí d'Estudis.