Paremiologia catalana comparada digital

La dona té el dot a la cara

10 recurrències en 4 variants. Primera citació: 1918.

La dona té el dot a la cara

3 fonts, 1936.
Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys de les dones», p. 1194. Editorial Selecta-Catalonia.
Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys del casament i de l'amor», p. 1103. Editorial Selecta-Catalonia.
Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys del cos humà», p. 1175. Editorial Selecta-Catalonia.
Amades i Gelats, Joan (1936): Refranyer de les dones «El físic», p. 37. Edicions l'Agulla de Cultura Popular.
Si la cara és afable denota bon cor.
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «La dona i l'home. La dona», p. 203. Edicions 62.

Sa dona té sa dot a sa cara

3 fonts, 1926.
Lloc: Men.
Alcover, A. M.; Moll, F. de B. (1926): Diccionari Català-Valencià-Balear II «Cara Refr. l)». Editorial Moll.
Suposa que el major valor d'una dona és esser afavorida de cara.
Pons Lluch, Josep (1993): Refranyer menorquí «1088 Dona», p. 150. Institut Menorquí d'Estudis.
En sa cara es pot llegir es caràcter.
Lloc: Menorca.
Pons Moya, Joan (1984): Dites i refranys menorquins «Segona part. Refranys. Dones», p. 197. Col·lectiu Folklòric Ciutadella.

La dona té la dot a la cara

1 font, 1992.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada III «D 1763», p. 874. Columna Edicions.

Sa dòna te sa dot a sa cara

1 font, 1918.
Lloc: Menorca.
Camps i Mercadal, Francesc (pseudònim Francesc d'Albranca) (1918): Folklore menorquí. De la pagesia. Tom I «Refranys. XIV.- Dones», p. 297. Institut Menorquí d'Estudis.