Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada VII «P 2075», p. 183. Columna Edicions.
Qui té bon peu, té bon meu
7 recurrències en 6 variants. Primera citació: 1918.
Qui té bon peu, té bon meu
2 fonts, 1984.
Qui té es peus grossos, hi té lo altre.
Lloc: Menorca.
Qui té bon peu / té bon meu
1 font, 1970.
Qui té bon peu té bon mèu
1 font, 2008.
La mesura del peu sol anar amb consonància amb la resta.
Qui te bon pèu te bon mèu
1 font, 1918.
Lloc: Menorca.
Qui té bon peu té bon meu
1 font, 1969.
Qui s'aguanta fort i ferm pot parlar alt.
Lloc: Migjorn Gran.
Qui té bon peu, té bon mèu
1 font, 1993.
Suposa que la grandària dels peus està en relació amb altres parts del cos.