Paremiologia catalana comparada digital

Qui té raó que s'afaiti

6 recurrències en 3 variants. Primera citació: 1918.

Qui té raó que s'afaiti

2 fonts, 1984.
Es diu irònicament quan algú presumeix excessivament de tenir raó. Aquesta frase és un joc de paraules entre «raó» i «raor» (ganivet per a afaitar) (D.).
Pons Lluch, Josep (1993): Refranyer menorquí «2371 Raó», p. 322. Institut Menorquí d'Estudis.
Irònicament, quan un presumeix de tenir raó.
Lloc: Menorca.
Pons Moya, Joan (1984): Dites i refranys menorquins «Segona part. Refranys. Dret», p. 200. Col·lectiu Folklòric Ciutadella.
Qui té raó que la faci prevaler.
Lloc: Menorca.
Pons Moya, Joan (1984): Dites i refranys menorquins «Segona part. Refranys. Jocs de paraules», p. 227. Col·lectiu Folklòric Ciutadella.

Qui té raó, que s'afaiti

2 fonts, 1992.
Es diu irònicament quan algú presumeix de tenir la raó. És un joc de paraules entre raó i raor.
Alzamora Bisbal, Jaume (2008): Espigolant dins l'antigor. Refranys i dites de la nostra terra «9. Vida humana. 9.6. Qualitats i accions intel·lectuals, morals i físiques. 9.6.8. Erros i encerts. Raó. Refranys», p. 409. Editorial Moll.
Sinònim: Qui té raó, vol cridar.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada VII «R 146», p. 549. Columna Edicions.

Qui te raó / que s'afaiti

1 font, 1918.
Lloc: Menorca.
Camps i Mercadal, Francesc (pseudònim Francesc d'Albranca) (1918): Folklore menorquí. De la pagesia. Tom I «Refranys. XXIII.- Joc de paraules», p. 308. Institut Menorquí d'Estudis.