Ser de ca n'Alabau

Ésser molt afectat d'alabar-seórmula de salutació «alabat sia Déu».

Fa referència a aquelles persones que acostumen a alabar-se. El cognom Alabau, molt estés, segons el DCVB, al territori de parla catalana, aconsegueix el significat de „persona que s'alaba' a partir del joc lingüístic amb el verb «alabar».

Per últim, al fràsic del DCVB hi ha antropònims amb una motivació semàntica, que es deu a la relació entre el nom i el seu significant, el qual evoca un significat determinat. Sovint trobem aquesta motivació en els malnoms, almenys en el seu origen. Els antropònims del fràsic del DCVB que presenten la motivació semàntica són malnoms, noms parlants o noms resultat d'un joc lingüístic entre un nom propi que realment existeix en el sistema onomàstic…

Font: DCVB.

Loc. v. Assenyala i critica alguna persona que acostuma a alabar-se i vantar-se de manera excessiva. Aquesta interpretació deriva del joc de paraules creat amb una finalitat humorística entre el cognom català «Alabau» i el verb «alabar». Alabau: Llinatge català que deriva del cognom germànic «Alabaud», compost d'ala ('tot') i baudi ('missatger'), llatinitzat en la forma «Alabaudus».

Font: DCVB.

Alabar-se, vanar-se.

Aplicat als vilalabau, que no tenen prou boca per alabar-se.

Sinònim: Semblar na Joana Boca.

Nom d'una vila imaginària. Esser molt vanitós, alabar-se a si mateix. Etim.: compost de «vila» i «Alabau», cognom català que en aquest cas es relaciona humorísticament amb el verb «alabar».

Lloc: Bordils.

De: Comerma i Vilanova, Lluís.

Lloc: Banyoles.

Equivalent en castellà: No perder por su pico.