Paremiologia catalana comparada digital

Qui no fa creu, no beu

7 recurrències en 4 variants. Primera citació: 1918.

Qui no fa creu, no beu

4 fonts, 1926.
Lloc: Men.
Alcover, A. M.; Moll, F. de B. (1926): Diccionari Català-Valencià-Balear III «Creu Refr. d)». Editorial Moll.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada III «C 3688», p. 350. Columna Edicions.
Sembla una fórmula autoritària d'imposar la voluntat, però en aquest cas el mot «creu» és usat com a sinònim de diner (D.).
Pons Lluch, Josep (1993): Refranyer menorquí «791 Creu-I», p. 114. Institut Menorquí d'Estudis.
Qui no se senya, no entra a missa.
Lloc: Menorca.
Pons Moya, Joan (1984): Dites i refranys menorquins «Segona part. Refranys. Religiosos», p. 270. Col·lectiu Folklòric Ciutadella.

Qui no fa crèu, / no bèu

1 font, 1918.
Lloc: Menorca.
Camps i Mercadal, Francesc (pseudònim Francesc d'Albranca) (1918): Folklore menorquí. De la pagesia. Tom I «Refranys. XL.- Religiosus», p. 329. Institut Menorquí d'Estudis.

Qui no fa creu, / no és de Déu

1 font, 1969.
Equivalent en francès: Qui ne fait pas la croix, / n'appartient pas à Dieu.
Lloc: Catalunya del Nord.
Guiter, Henri (1969): Proverbes et dictons catalans «Déu i dimoni / Dieu et diable», p. 418. Robert Morel Editeur.

Qui no fa creu, no en beu

1 font, 2008.
En aquest cas elot reu significa doblers, per tant vol dir que qui no en guanya, no en pot gastar.
Alzamora Bisbal, Jaume (2008): Espigolant dins l'antigor. Refranys i dites de la nostra terra «8. Religioses. 8.Església. 8.5.1. Esglésies, altar, creu i altres objectes religiosos», p. 272. Editorial Moll.