Paremiologia catalana comparada digital

Qui roba al comú no roba a ningú

8 recurrències en 4 variants. Primera citació: 1949.

Qui roba al comú, no roba a ningú

5 fonts, 1949.
Conca, Maria (1993): Els refranys catalans «Els diners. Robatori», p. 124. Edicions Tres i Quatre.
Els refranys són sentències de caire moral i didàctic que expressen un pensament popular a manera de judici, en el qual es relacionen almenys dues idees. Solen tenir un origen antic i la seva temàtica és il·limitada: costums ancestrals, feines, creences, supersticions, naturalesa, temps, etc. Es tracta de frases fixes enginyoses, crítiques o també satíriques, que tenien com a finalitat resumir un aspecte concret de saviesa popular o marcar una pauta de comportament.
Lloc: Terrassa.
Escola Tecnos (2023): Escola Tecnos «Llengua i literatura catalanes - http://www.xtec.cat/~fmota/segon%20batx/locfras.htm». Web.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada III «C 2740», p. 159. Columna Edicions.
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «X. El diner i el joc. El diner, la riquesa i la pobresa», p. 436. Edicions 62.
Ruyra, Joaquim (1949): Obres completes «Aforismes i frases fetes del català popular. Cinquena tongada. Comú», p. 905. Editorial Selecta-Catalonia.

Qui roba al comú no roba a ningú

1 font, 2006.
Festa.cat (2006): Festa.cat «Dites catalanes populars». Web.

Qui roba al comú, / no roba a ningú

1 font, 1969.
Equivalent en francès: Qui vole l'Etat, / ne vole personne.
Lloc: Catalunya del Nord.
Guiter, Henri (1969): Proverbes et dictons catalans «Llei, gent de llei, plets / Loi, gens de lois, procès», p. 358. Robert Morel Editeur.

Qui roba al comú, no roba a ningú

1 font, 2012.
De: Figuera Tomás, Pere Antoni.
Lloc: Mallorca.
Font: Diccionari mallorquí-castellá, de 1840.
Mir de la Fuente, Tomás (2012): Los refranes jurídicos castellanos y mallorquines «II. Sobre los refranes jurídicos castellanos y mallorquines. 3. b) 1) Refranes y dichos», p. 72. AJL.