Paremiologia catalana comparada digital

Qui perd no pot pas riure

12 recurrències en 5 variants. Primera citació: 1882.

Qui perd no pot pas riure

6 fonts, 1993.
Centre Escolar Sant Francesc - CESF (2016): Lloc docent del CESF. Dites populars «Glossari de dites populars». Web.
Conca, Maria (1993): Els refranys catalans «L'esplai. Jocs», p. 140. Edicions Tres i Quatre.
Festa.cat (2006): Festa.cat «Dites catalanes populars». Web.
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «X. El diner i el joc. El joc», p. 443. Edicions 62.
Revista Eix@mple web (1999): Diccionari de proverbis catalans «perdre». Web.
(2001): L'Estel «Proverbis, refranys i cançons», p. 21. Revista L'Estel.

Qui pert pot pas riure

3 fonts, 1882.
Lloc: Rosselló.
Bergnes, M. (1882): Col·lecció de proverbis, máximas y adagis catalans «Q», p. 26. Impremta i Llibreria den A. Julia.
Lloc: Rosselló.
Grandó, Carles (2020): 500 proverbis, dites, adagis llestats demés los més populars de la Plana de Rosselló «Q», p. 4. Manuscrit.
Lloc: Rosselló.
Vilarrasa Ruiz, Clara (2011): La particularitat rossellonesa a través de Carles Grandó «4. 500 proverbis, dites, adagis, llestats demés los més populars de la plana de Rosselló. Q», p. 371. Web.

Qui perd, no pot pas riure

1 font, 1926.
Significa que el qui té pèrdues o contrarietats serioses no pot estar alegre.
Alcover, A. M.; Moll, F. de B. (1926): Diccionari Català-Valencià-Balear VIII «Perdre Refr. m)». Editorial Moll.

Qui perd, no pot riure

1 font, 1969.
Equivalent en francès: Qui perd, ne peut pas rire.
Lloc: Catalunya del Nord.
Guiter, Henri (1969): Proverbes et dictons catalans «Jugar i beure / Jouer et boire», p. 262. Robert Morel Editeur.

Qui perd, no riu

1 font, 1992.
Sinònim: Comerciant que perd i riu, o és boig o no vol pagar.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada VII «P 1747», p. 107. Columna Edicions.